Estimada K.,
Tot i que els comandaments no poden defallir i han de mantenir la imatge ferma i freda de sempre, estic segur que s’estimarien més ser a casa.
La primera norma que vam apendre al arribar és que no ens podem separar mai de la nostra arma, l’armilla antibales, o el casc. Per estupid que sembli no t’adones que una guerra dura vint-i-quatre hores fins que no hi ets...
Estem cansats, no hem deixat de tenir por, ja portem aquí més d’un any i mig. Per la majoria de nosaltres és la nostra primera guerra, encara no hem experimentat prou vegades les ganes que tens de vomitar el teu propi cor cada vegada que t’apunten amb un arma de foc. Segons els comandaments, ens han de fer sortir, hem de fer saber a l’enemic que encara hi som.
Haurem de tenir els ulls ben oberts, la zona on ens envien pot estar minada de franctiradors en posicions elevades, també haurem d’anar molt en compte amb les bombes de fabricació casolana que hi pugui haver al voral de la carretera.
Perdona el canvi de color, però en temps de guerra resulta tremendament difícil trobar un boligraf que funcioni...
Han dividit el grup en unitats de quatre homes, només fan això quan la missió és força perillosa. El que més rabia em fa és que els de dalt, enlloc d’enviar soldats d’elít, ens enviïn a nosaltres, els de la guàrdia nacional. Soldadets no professionals, arrancats dels braços de les seves mares i recent sortits de la milícia. Encara que no ens ho diguin, pretenen dur-nos a una zona desde la que l’enemic ha atacat varies vegades amb foc de morter les nostres posicions. Tan poc li importen les nostres vides al nostre govern?
Si em preguntes pel nostre enemic, crec que es tracta de dos mons i dues cultures diferents que avui per avui es troben en completa oposició. Jo soc aquí arran de l’onze de setembre, un dia que, desgraciadament, no oblidaré mai...
Recordo perfectament que feia, recordo que esmorzava amb en Mario al centre de la ciutat i gairebé escampo el suc de taronja per la taula al veure-ho per la televisió. Aquell dia vaig decidir deixar els estudis i em vaig allistar, ho recordes?
Actualment la situació ha derivat cap al caos, no passa ni un dia que no mori un company. El país sencer s’ha convertit en un polvorí que no podem controlar, estem enmig d’un conflicte de guerrilles. Resa-li a Déu, com faig jo cada nit, per què pugui tornar a casa aviat. No saps com me’n penedeixo d’haver-me allistat.
No diré res sobre el nostre govern. Quan entres a formar part de les forces armades la llibertat d’expressió i la carta de drets civils no serveixen de res, son paper mullat, la teva vida es regeix per unes altres normes. Si parlo malament del nostre govern i aquesta carta és interceptada per la censura militar de l’estat major, m’emfronto a un consell de guerra que, en temps de guerra i mai millor dit, em pot condemnar a mort.
Per damunt de les mentides i els enganys, haurem de complir la nostra missió en aquesta guerra fins al final. La nostra vida quotidiana és plena de perills perquè molt sovint rebem atacs quan sortim a fer les batudes. Per evitar-los mai ens estem més de vint minuts en un mateix lloc.
És cert que la opinió pública del nostre país està cada vegada més en contra d’aquesta guerra K? Aqui no ens n’enterem de res del que passa a casa nostra. L’ únic que funciona en aquesta guerra és la desinformació.
T’he parlat mai de la nostra base? Som més de deu mil homes dividits en divisions i unitats. A part de les zones i coses comuns que podries trobar a qualsevol instalació militar, a la nostra hi ha gimnasos, enormes piscines i fins i tot dues amburgueseries. Si no sabés que en tot moment em poden matar, et diria que s’està millor aqui que a casa.
L’altre dia pretenien que seduissim la població enemiga amb llaminadures i pamflets. A mi també em va tocar repartir-ne. Com si una guerra fos tan fàcil de guanyar... No ho trobes patètic?
Pel què em dius en les teves cartes, la ressolució de les Nacions Unides ha fracassat; la resta de països no ens fan costat. No m’extranya, les raons oficials del perquè de la guerra no tenen cap fonament. Tot ha estat un error enorme.
Les fàbiques d’armament, els laboratoris de recerca, les empreses del petroli... M’emprenya haver-me de jugar la vida per què “quatre” milionaris i un grup d’empreses s’enriqueixin. Llàstima que no pugui expressar sincerament el què penso. Tal com t’he dit abans, li tinc molta por a la censura de l’estat major.
La política i els negocis mai s’haurien de barrejar, però les coses son com son...
L’únic que sé, és que si el nostre actual president surt reelegit, trigaré anys i panys a tornar-te a veure K. Cada nit somio en el moment en que et pugui abraçar i besar de nou.
Als vespres, no hi ha gaire cosa a fer. Matem el temps jugant a cartes o xerrant, fins i tot hi ha algú que toca l’armónica. Tots tenim un sol pensament al cap: tornar a casa... Aquí tots sabem que ens han mentit i no estem disposats a morir pel nostre país.
Puc entendre que sóc aquí per proporcionar ajuda als nens i a les famílies pobres que viuen en barraques. L’home que dirigia aquest país oprimia al poble; no permetia que la gent aixequés el cap ni que tingués estudis. Els controlava decidint què podien fer i què no. Tot això em sembla molt malament...
D’altre banda hi ha una part de mi que sap que no hauria de ser aquí perquè tot plegat resulta massa contradictori. On és la connexió amb el que va passar al nostre país l’onze de setembre?, hi ha algú que pugui demostrar que el dirigent d’aquest país amb qui estem en guerra té alguna cosa a veure amb el que va passar en el nostre? Tot és molt dubtós...
Si toquem una mica de peus a terra ens adonarem de que el nostre país té només dos segles, en canvi el que ara trepitjo, fa milers d’anys que existeix. Qui som nosaltres per explicar-los com han de viure?. Tot forma part d’una farsa tan gran!!... Collons, si cada nit el pastor de la companyia ens dona l’opció de resar amb karaoke improvisat!!
Ahir a la nit, cap a les dues de la matinada, vam rebre un atac amb llença coets i foc de morter. Tots vam correr a refugiar-nos on vam poder, tots tenim la moral per terra, hem perdut divuit companys.
Molts dels meus companys estan disposats a fer el que sigui per tornar, n’hi ha que s’autolesionen per tal que els enviïn de tornada. Hem vingut aqui a reconstruir, no ha morir.
Fa una setmana un obús de morter va causar la mort d’un dels meus amics: ens van atacar i tots dos vam córrer cap als búnquers. Com que ell era cap de divisió i faltaven alguns dels seus homes, en va tornar a sortir per avisar-los. En aquell moment va esclatar un altre obús de morter i el va matar. El va destroçar de cintura en avall. No es podia fer res per ell. Tot i que vaig mirar de prestar-li els primers auxilis agafant tot el que vaig poder per parar-li l’emorràgia. Fins i tot intentant-ho amb la meva samarreta, no hi vaig poder fer res...
Tot i que miro de continuar endavant, no puc evitar reviure aquella imatge.
Encara que siguem soldats, la guerra, la presència de morts i la destrucció no son fenòmens normals. Per tant, una resposta que comporti angoixa, malestar o desconfiança resulta previsible. El que els comandaments no entenen, és que aquest tipus de coses són impossibles de superar en un lapse de temps curt. Creuen que és tan fàcil reincorporar-se al servei?... És la meva primera guerra sí, igual que per la majoria de soldats de la meva divisió, però no cal haver passat vint anys a l’exercit per saber que coses així t’ensorren de per vida. Com m’afectarà això al tornar a casa?. No en tinc ni idea...
L’altre dia es rumorejava a una de les cantines de la base, que hi ha zones del país on el comandament de l’exercit ha prohibit als equips de televisió que filmin els nostres soldats ferits o morts en les accions de combat. Es tracta d’un filtre, d’una barrera que evita que el ciutadà del nostre país pugui arribar a ser conscient dels nostres desastres. Si tothom pogués veure els detalls bruts i descarnats de la guerra, es vigilaria molt més abans d’enviar algú a combatre.
Hi he vist moltes coses aquí, molts combats, moltes missions, l’olor horrible de la carn cremada, molta sang... Tot això em provoca malsons constantment. Nens petits i soldats enemics, he perdut amics molt estimats...
En una de les missions jo disparava des de la finestra d’un edifici contra l’edifici del davant, s’hi havien atrinxerat un grup de soldats enemics. Vaig haver de parar un moment perquè em vaig adonar de que estava disparant contra un arbre per tirar-lo a terra. - Però què fas?-, vaig pensar. La ment em va quedar en blanc, pateixes emocions molt contradictòries...
Per què estic sempre tant espantat?, per què desconfio de qualsevol cosa que es mogui?. K no ho he dit a ningú però a les nits tinc tremolors de manera pràcticament constant. Es podria dir que no puc dormir. Sense ajuda no passo de tres hores seguides i amb ajuda, és a dir amb pastilles passades d’amagat dels metges, tinc uns malsons terribles, em desperto notant que em falta l’alè i, de vegades, salto del llit i em poso a cobert mentre una suor freda empapa tot el meu cos.
El nostre propi exèrcit ens abandona, ens ha pres la vida privada, fins i tot em fa por posar-me a plorar, no vull que ningú em vegi en aquesta situació. Ja em perdonaràs però és pura qüestió d’orgull.
Si em demanes que vull en un futur, en el nostre futur, vull casar-me, tenir fills amb tu, mirar de viure una vida normal, mirar de superar els meus problemes i de tranquilitzar-me. Em penso que m’he guanyat una mica de descans. Jo era una persona feliç, em proposava objectius, tenia il.lusions. Ara no tinc futur, no me l’imagino, no el veig...
Els comandaments militars estan molt més pendents de la guerra que de les conseqüències de la mateixa. Els soldats que som al camp de batalla, tampoc hi hauriem de ser... L’únic que esperem és el dia en que poguem tornar a casa, i li preguem a Déu perquè aquest dia no trigui gaire en arribar.
Sempre teu...
